En català: El diari «El Punt Avui» em va realitzar una entrevista per la seva versió en paper i digital que podeu trobar en hemeroteques o en la seva versió digital. A  continuació podeu veure la transcirpció completa de la mateixa :

A Sant Andreu de Llavaneres tothom sap qui és el cap de la policia local, però la majoria de ciutadans desconeixien que, darrere de l’uniforme, s’hi amaga un estudiós. Guanyar el premi Juan Antonio Cebrián de divulgació històrica de Crevillent (Alacant) amb l’obra Alquimia, tras la piedra filosofalha permès a Lluís Silva parlar sense complexos d’una doctrina controvertida i extremadament atractiva.

Inspector i alquimista, una barreja inusual.
Entenc que pugui sorprendre més d’un, però jo me’n sento molt orgullós. La meva vinculació amb l’alquímia fa més de trenta anys que dura. El fet de guanyar un premi sí que m’ha obligat a fer el pas per donar a conèixer aquesta part de mi, però tampoc mai no me n’he amagat.

 

D’on li ve, aquest apassionament?
Quan tenia tretze anys ens vam aturar amb els pares en una àrea de l’autopista i a la botiga hi vaig trobar un llibre de butxaca: Las moradas filosofales, de Fulcanelli. Em va cridar l’atenció, malgrat ser un llibre sense cap atractiu i malgrat que un cop llegit no vaig entendre la meitat de les coses que deia. Però em va captivar i ha acabat marcant-me la vida. Sempre dic que va ser el llibre, que em va triar a mi, i no al contrari.

 

Defineixi’m l’alquímia.
És una ciència nascuda en l’inici dels temps que posa l’accent en la transmutació de la matèria, en el coneixement profund del medi que ens envolta i en la recerca de l’anomenada pedra filosofal.

 

Pedra filosofal?
És el darrer estadi de coneixement de l’alquimista. Una pedra tractada capaç de guarir totes les malalties. Una mena de panacea universal que s’obté quan aconsegueixes desxifrar els secrets de la natura i de les forces que mouen el món.

 

Hi ha proves de la seva existència?
Sí, totes elles documentades a través d’escrits pertanyents a segles diferents i de personatges de prestigi que tenen una credibilitat total.

 

Tot i això, sona més a màgia que no pas a ciència.
L’alquímia ha estat enaltida i atacada segons l’època, però s’ha mantingut. També és cert que la imatge transmesa a la gent alimentava el misteri. Recordem que no ha estat mai accessible per a tothom, que s’envoltava d’un llenguatge críptic ple de simbolismes i que els seus seguidors eren escollits. Ah! I que hi ha hagut un munt de falsos alquimistes que han desprestigiat el moviment.

 

Això d’anunciar que podia transformar qualsevol metall en or tampoc hi devia ajudar gaire.
La transmutació és segurament la part més coneguda de l’alquímia, però no és ni de bon tros l’única. Estem parlant d’una doctrina molt antiga, que beu de l’experimentació, de la recerca i de la creença que l’ésser humà, amb una acurada preparació, pot assolir un nivell molt superior d’entesa. És la precursora de la química actual, que ningú no posa en dubte.

 

A la llista d’alquimistes hi apareixen noms coneguts.
És cert. Però sovint la història ha preferit catalogar-los sota altres etiquetes. Isaac Newton, Roger Bacon, Tomàs d’Aquino, Aristòtil, Goethe, Arnau de Vilanova, Ramon Llull, el Parmigianino… Ments privilegiades que han fet possible la transmissió d’aquesta ciència segle darrere segle.

 

Què explica en el llibre?
Recopilo aquests trenta anys d’estudi aprofundit de textos antics de l’edat mitjana i del Renaixement sobre l’alquímia.

 

La seva vinculació amb l’alquímia, però, va més enllà de la literatura.
Un no es pot anomenar alquimista si no experimenta.

 

I?
No he aconseguit trobar la pedra filosofal, encara, però els resultats són molt interessants.
06/10/12 02:00 TERESA MÁRQUEZ